L’Illa de L’úLtima Veritat

We love how Catalonia celebrates books each 23 April. On the day of Sant Jordi in Barcelona as in Catalonia, people give one another a rose or a book. Not only couples do this. The Generalitat in Plaça de Sant Jaume is open to the public, and in the palace and around it there is a large rose market and you can buy books everywhere. Immerse yourself in the Catalan language by reading an extract of Flavia Company’s book The Island of Last Truth with translations in Spanish and English. Check the links at the bottom of the page to find the extracts and the history of the Diada of Sant Jordi.

PREFACI

No recordo qui em va presentar el doctor Prendel. Sí que sé, en canvi, que va ser a casa de Martin Fleming, el psiquiatre, durant una reunió de catedràtics de la Facultat per celebrar el seu ascens de vicedegà a degà, i que de seguida em va interessar el seu posat parsimoniós, taciturn I aquella displicència amb què mirava al seu entorn, com si sabés amb exactitud què podia passar i què podia ser dit.

També recordo que va ser Amy Fleming, la muller de Martin, qui em va explicar la mena de llegenda que circulava al voltant del doctor Prendel. A més a més, no feia gaire, i de manera casual, Amy havia conegut la dentista de Prendel, i ella li havia comentat que, per l’estat en què tenia la dentadura quan va arribar per primera vegada a la consulta, es podia veure clar que la seva dieta havia estat irregular durant una llarga temporada. Aquest fet no demostrava però sí que enfortia la història que Prendel, que era un expert navegant, havia naufragat anys enrere, quan el seu veler, el Queen, l’havia atacat un vaixell pirata. Havia per-dut la tripulació i l’embarcació. Només havia conservat la vida, un bé que, segons en quines circumstàncies, és relatiu. La qüestió és que Matthew Prendel va desaparèixer durant cinc anys. I de cop i volta, en feia més o menys quatre el dia que me’l van presentar, tornava a ser a Nova York. Des de llavors, l’havien convidat en més d’una ocasió a les reunions que per un motiu o altre s’organitzaven a casa dels Fleming, a les quals en el passat havia assistit molt de tant en tant. Tothom frisava per veure un naufrag de prop. El doctor Prendel, en canvi, no havia acceptat anar-hi cap vegada fins aquell dia, després del qual no va voler tornar mai més. Segons el parer dels que algun cop havien compartit una estona amb ell, estava desconegut, no només pel seu aspecte físic sinó, sobretot, pel seu caràcter. Deien també que el que l’havia enfonsat de debò no havia estat pas l’experiència del naufragi, sinó la notícia, a la seva tornada, que el seu pare havia mort tot sol, allà sota l’estiu tòrrid de Texas, assegut a l’única cadira del seu jardí de gespa escassa. Sembla que el pare havia demanat moltes vegades a Prendel que no el deixés morir sol.

Entre els que l’havien conegut de més a prop també hi havia qui deia que aquell no era Prendel, tot i que, com és natural, ningú no li va dir a la cara, i jo mai, després, no li vaig fer saber que el negaven d’aquella manera. Prou desgràcia tenia, el meu pobre doctor, amb el fet de ser incapaç de reconèixer ningú del passat, com si haver naufragat li hagués esborrat la memòria. Més tard em vaig adonar que no era amnèsia, sinó rebuig.

El doctor era un home prim, alt, de mans grosses. Fort i atractiu, sens dubte. Els cabells negres amb alguns de blancs. Coixejava lleument de la cama dreta. Tenia quaranta-cinc anys i vivia de renda. Ningú no sabia en què consistien aquestes rendes. N’hi havia que especulaven amb la possibilitat que l’assegurança del vaixell li hagués pagat una mena d’indemnització milionària, però era una hipòtesi sense fonament. Mai no va voler relatar a ningú la seva aventura. Deia, això sí, que un naufragi era una experiència tan íntima que, per poc pudor que es tingués, un havia de guardar-sela per a ell mateix. Des que va tornar a Nova York, Prendel era el tema preferit d’aquelles reunions. I sembla que de nou va ser-ho després d’aquell dia en què va acceptar assistir-hi. Jo tampoc no hi vaig tornar.

Era fàcil adonar-se que, en realitat, no quedava ningú que el conegués de debò: havia perdut el seu amor anys enrere, els amics durant l’atac, el pare en la seva absència. Matthew Prendel estava sol i, a més a més, era un solitari, i potser per això vaig sentir-hi una complicitat immediata i inexplicable, la sensació prodigiosa de reconèixer en la seva mirada una demanda just a la meva mida.

De tot això del naufragi jo no me n’havia assabentat, perquè els darrers deu anys de la mevavida havia estat fracassant en un matrimoni sense futur i havia estat impartint classes de literatura anglesa a la Universitat de Viena, la ciutat més semblant a una postal que he vist en la vida. Dels vienesos havia après, entre altres coses, a contenir el meu tarannà, impulsiu i esvalotat, i a adoptar un caràcter discret davant fins i tot del que més estimulava la meva curiositat, com ara un atac pirata en ple segle xxI. Quan em van posar davant de Prendel, però, vaig tenir la sensació que coneixia Conrad o Stevenson. «Tens massa literatura al cap», hauria dit el meu avi. I hauria afegit, «vigila amb aquest paio, nena, se’t veu a la mirada
que t’ha agradat i té alguna cosa que no et convé».

En cap moment no vaig posar en dubte la llegenda. En cap moment no vaig pensar que fos una història falsejada, una anècdota senzilla ador- nada fins a l’extrem i que, per exemple, Prendel hagués perdut el seu veler a pocs metres de les costes d’Àfrica a causa d’un abordatge més prosaic, contra una roca o un veler d’esbarjo i, més tard, els rumors ho haguessin convertit en una gesta heroica. Vaig tenir clar que no li podia pas preguntar pel cas, perquè tal com m’havia dit Amy, i tothom que se l’havia trobat algun cop sabia, Matthew Prendel sempre havia mantingut la reserva més absoluta sobre el tema. De manera que vaig seure al seu costat a beure whisky i a escoltar com parlava de les màscares africanes que,segons explicava, eren símbols religiosos amb la funció d’equilibrar la vida dels poblats. «Beu massa», hauria dit el meu avi, «i això sempre és per alguna raó, Phoebe, la gent sempre es beu en forma d’alcohol les coses per a les quals no troba solució».

Prendel havia estat cirurgià i, més tard, professor a la Universitat de Columbia. Però la seva autèntica passió era la mar. Era capità de iot. La seva veu, rogallosa i viril, sonava per sobre de les altres, o això vaig pensar jo. I també vaig pensar que ser metge el devia haver ajudat a superar el naufragi. I que ser capità de iot el devia haver acostumat a estar tot sol. I que hi ha gent especialment dotada per naufragar, gent entre la qual mai no m’hi podria comptar jo, catedràtica de Literatura Comparada que amb prou feines sabia nedar.

La meva amistat amb el doctor Prendel va fructificar amb rapidesa, potser perquè, a certes edats, la capacitat de risc, si es conserva, resulta immensa.

Hem estat amants durant gairebé set anys. Una de les meves fites era durar més que el seu naufragi. Com si es pogués establir alguna mena de rivalitat o competició, amb un naufragi. «Sempre vols vèncer contrincants impossibles, Phoebe; contrincants que no arriben a ser-ho. Ets igual que la teva mare». La meva victòria ha estat amarga i, en realitat, efímera, perquè un naufragi dura molt més que un naufragi. És com una llanterna: il·lumina el que se li mana i el que no.

Em va demanar que no expliqués la seva història fins després de la seva mort. Però que l’expliqués. «Vostè que sap literatura, doctora Westore, i que ha navegat amb mi, vostè pot escriure-la». Sempre ens vam tractar de vostè; era el nostre joc. I li vaig prometre que ho faria. És ben absurd, però les promeses als moribunds són imperatives. Absurd perquè queda clar que al mort no pot importar-li que es portin a terme o no. La gent solem complir més les promeses fetes als morts que no pas les promeses fetes als vius. «Escriuré la seva història, doctor Prendel»>, li vaig assegurar. «Abans, però, me l’haurà d’explicar». Després de set anys dormint al seu costat, mai no me n’havia fet ni cinc cèntims. L’assalt per sorpresa de la malaltia ho va canviar tot. «Tots sabem que hem de morir», em va dir, «però no en som conscients fins que ens arriba l’hora». Vaig recordar el que deia el meu avi, «potser la mort és el millor de la vida. Això s’haurà de veure».